El carritu de la compra. 2a part.

Doncs l’altre dia vaig anar a comprar i de retorn una mare d’uns 40 (aquella edat en que no dius un número perquè la cagues fijo) en va dir si volia ajuda per pujar els 7 graons fins l’ascensor  (Era la primera vegada que una persona gran m’ofereix ajuda, luego tinc una edat com per oferir-me ajuda. Ja reflexionaré sobre això un altre dia….. ), li viag dir que si, però que pesava una miqueta, ella vadir que cap problema. 32 litres entre dos=16 litres, vaig pensar. Així que em vaig fixar en la seva cara, va notar l’esforç i de ben segur que va pensar que en bona hora m’oferia ajuda. Un cop dipositat el carritu al replà de l’ascensor, va recuperar la compostura, va fer aquell gest Lorealporquetulovales, movent la melena cap enrera i que sempre veus en càmara lenta, llavors va fixar els ulls en mi i va somriure, després li va dir a la seva filla, veus ja hem ajudat a aquest noi tan guapu, la nena em mirava timidament amb les cames cargolades, llavors la mare em torna a mirar i torna a somriure (sota la meva percepció una mica més maliciosament que abans).

siga su propia aventura:

1.-És una bona persona.

2.-Mare separada (o no) picantona.

Aquest cop no ho tinc clar i no vull pensar malament, jo he ajudat a cecs a creuar el carrer i no hi havia intenció picantona.

Vaig pensar que tot plegat era un bon inici per una peli d’aquestes romàntiques que van a veure le parelletes diumenge per la tarda.

Advertisements

2 Responses to “El carritu de la compra. 2a part.”

  1. Tea Lover Says:

    So…
    I leave alone for one weekend and u take advantage of your freedom! with a 40 years old mother!
    What is going on???
    Polisexualism??

    =)

  2. ¿Ves, Miguelito?, eso me gusta del catalán vivo, el que yo aprendí de joven, el catalán de la calle: ese mestizaje, el uso de palabras acatalanadas que no son demasiado correctas pero son eficaces. Cuando una lengua se academiza, mal asunto, deja de estar viva. Los vascos, por ejemplo, no tienen tacos ni blasfemias en euskera y por eso blasfeman en español, porque su lengua ha estado reducida a los caseríos durante muchos años, ha estado casi muerta. El catalán no, nunca, ni siquiera en los peores momentos. Pudo estar enfermo, nunca muerto. Julio Cortázar decía que si odiaba la prosa de la península era porque los españoles siempre íbamos con el diccionario debajo del brazo. Los académicos televisivos catalanes se han vuelto así, como los describe Cortázar: españoles, demasiado españoles.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: