11 mesos de silenci

Fa faradar, no?

Buf…. bé, de vegades les coses són així.

Papillot de peix, especial Tortolits

recentment a casa hem perfeccionat la papillot, que quedi clar, que es tracta d’una recepta fàcil i gens laboriosa, gens. Que vol dir, què és una recepte Ramonesca, no pas Miqueliana.

Es compra peix, preferiblement per la 1a recepta us proposo filet de penca, l’altre dia ho vaig probar amb tonyina i és massa dura. Amb un filet per barba és suficient. Important que sigui fresc, perquè el congelat té una quantitat d’aigua insofrible, que ens pot dur a un fracàs rotund, cosa que no volem pas.

Es tallen verduretes molt fines, molt, propostes: ceba, tomàquet i porros.

Es talla un tros de paper de plata gran, es posa al fons les verduretes amb una mica de sal i a sobre el peix, un raig d’oli, especies, no en calen moltes, però sempre ajuden… pregunteu al peixater quines són adients segons el peix triat. Es tanca el paper de plata fent un embolcal, millor fer un embolcall per ració. S’encén el forn a 200 graus, no es preescalfa el forn, important!, es cuina dins l’embolcall de paper de plata uns 20 minuts, es serveix a un plat obert l’embolcall amb una creu i quedes com una reina, una mica de vi blanc o, fins i tot, un rosadet amb bombolletes (que et posen més tontorron!) i a disfrutar.

temps total d’elaboració 5 minuts, la relació temps-efectivitat és altíssima per la banda de l’efectivitat.

La loteria dels penaltis

He llegit a The Economist (toma ya!) un article que parla de canviar els penaltis com a loteria en el desenllaç d’un partit de fútbol. Argumenta lo de la loteria, el protagonisme que pren el porter, etc. Doncs bé, la solució si la cosa acaba en empat és: sumar les faltes comeses, les targetes tan grogues com vermelles amb 2 punts i 3 punts respectivament i aquell que tingui la puntuació més baixa, guanya.

Diu que així guanya el fair play. Uns diuen que el fútbol és de pillus, la falta tàctica a la línia de mitjos que para el contraatac, la mano de dios d’en Maradona, els gols en fora de joc,….. Però com espectacle de masses exemplifica massa bé la raça humana, es podria veure a l’arbitre com el jefe d’una oficina que controla 22 tius, davant això hi ha dues actituds: la primera fer la feina i la segona quan el jefe no mira, escaquejar-se a tope. L’única diferència és que a l’oficina el jefe està més atent, perquè es juga els seus calers i al camp si no et veuen i fas una cosa malament beneficia als teus. Pot ser és aquí on guanya la cosa a favor del fútbol, fas una cosa ilegal i beneficia als teus. Per tant, al camp el pillu és beneficiós quan va amb tu.

El carritu de la compra. 2a part.

Doncs l’altre dia vaig anar a comprar i de retorn una mare d’uns 40 (aquella edat en que no dius un número perquè la cagues fijo) en va dir si volia ajuda per pujar els 7 graons fins l’ascensor  (Era la primera vegada que una persona gran m’ofereix ajuda, luego tinc una edat com per oferir-me ajuda. Ja reflexionaré sobre això un altre dia….. ), li viag dir que si, però que pesava una miqueta, ella vadir que cap problema. 32 litres entre dos=16 litres, vaig pensar. Així que em vaig fixar en la seva cara, va notar l’esforç i de ben segur que va pensar que en bona hora m’oferia ajuda. Un cop dipositat el carritu al replà de l’ascensor, va recuperar la compostura, va fer aquell gest Lorealporquetulovales, movent la melena cap enrera i que sempre veus en càmara lenta, llavors va fixar els ulls en mi i va somriure, després li va dir a la seva filla, veus ja hem ajudat a aquest noi tan guapu, la nena em mirava timidament amb les cames cargolades, llavors la mare em torna a mirar i torna a somriure (sota la meva percepció una mica més maliciosament que abans).

siga su propia aventura:

1.-És una bona persona.

2.-Mare separada (o no) picantona.

Aquest cop no ho tinc clar i no vull pensar malament, jo he ajudat a cecs a creuar el carrer i no hi havia intenció picantona.

Vaig pensar que tot plegat era un bon inici per una peli d’aquestes romàntiques que van a veure le parelletes diumenge per la tarda.

El carritu de la compra

Per circumstàncies de la vida no he tingut carritu de la compra fins fa dos anys. Cosa de viure en un tercer que era un quart i mig sense ascensor.

Doncs ara visc a un principal i tinc carritu de la compra i m’agrada omplir-lo molt i un cop a casa fer reconte dels litres que he portat, l´’ultim cop en portava 32. El meu record és 38 litres.

En conec un que utilitza la bàscula del lavabo abans i després de cagar. És català, clar. Són manies absurdes que abans no enteniem (no podia entendre que ma mare obrís els tetrabriks amb tissora de cuina , o escribís a les T-1 bus i a les T-2 metro, quan era una obvietat). Doncs pot ser ara i després del brot ja coneguc com La Tetera, començo a entendre coses, pot ser el pas del temps fa que el Mr. Hyde que tots portem dintre vagi prenent forma i s’accelera quan van mal dades. El tema és no perdre el Jeckyl i mimar-lo.

la bipolaritat de molts

Dissabte vaig anar a la mani i diumenge animava a Espanya (mai més ben escrita).

La mani un trunyu, un agobio i massa encarada cap a la independència.

El partit ensopit, però èpic, què és el que necessita qualsevol espectacle.

El meu cor: no sóc independent, ni español, ni català. Sóc de l’Eixample. Citizen of the world, vamos…… Però vaig anar a la mani, perquè no m’agrada que em retallin drets, o que una de les meves llengües, ara sigui una mica menys oficial. Aquí tots ens respectem i parlem ambdues llengües sense problema i que la EspañaCarpetovetonica no faci un esforç en pronunciar Xavi com cal, però si Sharzenneger o com sigui, doncs és una mica trist i sintomàtic d’aquell clixé del l’espanyol orgullós de la seva incultura. Crec que mai s’ha treballat el fet que un tiu de Cuenca se senti orgullós de tot el que conté el seu país, i així com abans eren els vascos els dolents doncs ara ens toca a nosaltres. Com que no tenim els collons dels vascos, doncs ens queixem, però seguim votant al ZP.

Cas apart l’holanda de Mourinho….. semblava el Barça-Inter, o no?. I un problema se’ns presenta als barcelonistes, ahir Holanda gaire bé pot amb el fútbol que desenvolupava l’Espanya-dejocbarcelonista…. Això vol dir que l’any vinent el barça ho tindrà més difícil per guanyar la Champions, però l’any vinent la Champions és a Wembley, que més volem?

I una altra cosa que em fa gràcia, ara tothom parla del grup de jugadors, de l’humiltat, del joc net, del saber estar dins i fora la pista….. Això no xoca de front amb el planteig d’equip del Florentino?

Vamos a ver, coño!!!!! Si ahora nos gusta todo esto, que proviene del Barça, porquè coño no podemos tratarnos con respeto? que encara sona el Losantos dient que Espanya se desmonta…. quin percal de país, senyors, quin percal de país. I creiem que tenim democràcia? Home la tenim perquè puc escriure això i no amagar-me’n, però és democràcia de tot a cent. Molt de tot a cent, eh?

L’hoteler Gabarrell

Un cop em va passar un retall de la Vanguardia en Joffre on parlaven de l’hoteler Gabarrell. L’hoteler Gabarrell i m3 tornarem a treballar conjuntament.

Avui he tingut reunió amb l’Hoteler. Amb ell no es pot anar a barraca, si ell no vol, així que les reunions passen per llargs moments de xerrameca sobre tot allò que vindria sent la vida, en general.

Avui m’ha explicat una ben bona sobre la restauració i hosteleria a la Rambla. Resulta que la hosteleria a la Rambla està gobernada per uns russos que hi tenen vint locals de restauració. Totes les tabernes basques, els garitus de paelles i tal, els porten ells. Tenen un local vuit, que paguen 30mil euros de lloguer. Resulta que aquests russos tenen unes maneres una mica mafioses, shhh! Els únics que els hi planten cara són els paquis dels doners, que també tenen la seva quota.

Doncs que les mafies de casa estan lluitant per recuperar la Rambla i amb l’ajut i vist i plau de l’ajuntament (vist i plau=reducció d’impostos o “tracte favorable”), gràcies a això, han obert a la Rambla l’Attic, el Desigual, el H&M, etc, el Nuñez li ha llogat el seu local de l’hotel al Custo i no pas als Russos……..  Per això l’ajuntament no “s’esforça” en eliminar robatoris, prostitució xunga i Lateros, si la Rambla està degradada els Russos guanyem menys, y eso es así.  També s’està dificultant la tasca als xiringuitus d’animals, per caspós. I   darrerra de tota aquesta conxorxa estan ficats els amos del Maremagnum, que cansats de menjar-se els mocs (crec que la 2a planta del centre comercial està tancada, crec…) s’han aliat amb els de la Rambla Catalunya per crear un megaeix comercial per guiris que aniria desde Rambla Catalunya-Diagonal fins la Maremagnum.

No se que hi pinten aquí els tenderetes jipis, ni les seves involucracions. Molaria saber-ho.

A mi personalment m’ha agradat molt la història i com deia aquell si no e vero e ben trobatto. Si ens els pròxims dos anys van guanyant les megamarques, sabrem que els Russos estaran fora.

O sigui que un possible futur per la Rambla és ser megaeix comercial per guiris. Això si, ningú pensa ja, per totalment utòpic, unes Rambles una mica més pels Barcelonins, que ens vam inventar el verb ramblejar. La meva mare m’explicava que ella se n’anava a les Rambles sola (als 70-80) i acabava amb tots els amics.

La tetera 2a part

Després del pseudobrot neuròtic amb la tetera i personificar en aquest  estúpid i insignificant objecte el semestredemierda. Avui he decidit netejar-la, per probar-me a mi mateix, a veure que passa.

No he sentit ganes de sortir al carrer, esgarrar-me la samarreta i cridar-li a un deu en el que no crec “Perquè?”, no he comprat una retallada ni he anat a fer un McMenú i el més important, no he anat al bar a fotre’m güisqui baratu.

No us penseu que ara tornaré a netejar la tetera, no. Però puc amb ella.

Les estrelles del Mundial

Un cop eliminat Portugal vam veure això. Què bonic! Què tendre! Què trist! El pobre nen de barriada pobre que ara és alguna cosa, en un món que consumeix estrelles a ritme trepidant i que darrera deixa persones inestables addictes a la coca, veritat Bustamante?. Vaig coneixer al Cristiano fa uns 8 anys, quan el va fitxar Nike, perquè cel·lebrava els gols trient-se la samarreta i el cos d’ara és de gimnàs, però el de llavors era de veritat, i a la Nike hi ha algun executiu gay, clar. Pura carn de canó. Aquest nano, fa un any que no guanya res i es menja els mocs, valia la pena el seu fitxatge? es pregunten els del madrit. A la seva sel·lecció no ha fet res. I com pot reaccionar així? per què no en sap més, quan guanya guanya ell, quan perd perden els demés. I jo ja fa temps que ho dic, aquestes menes de putetes de porcellana necessiten el seu Daddy. Veritat Fergusson?

Cas apart alemania (primer dir que el Podolsky ha evolucionat molt i molt bé, de nenet a  guarruna), el davanter d’alemania, aquest què és de procedència turca. És poc agraciat, té una retirada a l’Igor del Jovencito Frankenstein, i ara és l’estrella d’alemania. Mola. la europa moderna, quan vaig estar a Berlin, vaig flipar de la quantitat de discos gais que oferien gogos Turcs, si clar, s’hi ha creat una demanda, és el que té tenir oferta (pur capitalisme gai).

I ara el Niño, que li passa? que no juga bé…. doncs que s’ha fet gran… i tot i els tattos continua fent cara de nen, tot i que diferent, fins ara era la rubia d’intercanvi de fliuds corporals i ara té alguna cosa d’osito de peluix, de vine aquí que et faré un rissotto… molt bé Fernando, has aconseguit ajuntar les dues coses que em molen, guarruna rubia i ara per abraçar un diumenge plujós.

El haiku de l’Octavi

Com tots sabeu, l’Octavi interpreta la realitat segons la seva particular visió. Cosa que agraïm i necessitem. De vegades té la facilitat o genialitat de resumir tot en una frase…. i no recordar-la mai més.

Doncs avui he dinat amb l’Octavi i la primera frase que m’ha dit és: Heu trobat un flotador, eh? zorres.

No es pot resumir millor.